Catalunya Israel

Fòrum d'agermanament entre Israel i els Països Catalans
 
ACAIÍndexFAQCercarRegistrar-seLlista de MembresGrups d'UsuarisIniciar SessióARCCI

Comparte | 
 

 Els jueus i les mosques

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo 
AutorMissatge
Sayeret
מנהל


Nombre de missatges : 895
Localisation : Baix Empordà
Registration date : 22/01/2007

MissatgeAssumpte: Els jueus i les mosques   Dc Gen 31, 2007 10:56 pm

[size=9]És una mica anticuat però és molt bo, l'escrit és una conferència de Pilar Rahola a París.


«Hi ha tres coses que Alà
no hauria d’haver creat: els perses, els jueus i les mosques.» Llegida
així, la frase que Saddam Hussein obligava a repetir als nens de
l’Iraq, sembla grotesca i, por suposat, bàrbara. En la nostra
civilitzada i arrogant Europa mai diríem una cosa així: nosaltres no
tenim res contra els perses, ni contra les mosques. Diré més: les
mosques són pesades, però conformen de tal manera el paisatge
mediterrani, que han acabat sent entranyables. I, per suposat, els
perses ens cauen bé. De manera que podem respirar tranquils: amb Saddam
Hussein només ens uneix l’odi als jueus. Haurà estat aquest odi el que
ha portat tants manifestants a cremar banderes amb l’estrella de David,
mentre cridaven consignes a favor de Saddam? Serà la judeofòbia el lloc
simbòlic comú on àrabs i europeus ens trobem, ens reconeixem i ens
agradem? I, és aquesta mateixa judeofòbia la que converteix un dèspota
corrupte i violent com Arafat, en un resistent romàntic? La que
transforma el nihilisme terrorista palestí, en una espècie de nova
èpica alliberadora? Sostinc, avui i aquí, malauradament pel nostre dual
continent, capaç de crear per al món les bases de la democràcia, i, al
mateix temps, crear les termites més actives que la van intentar
destruir, l’estalinisme i el feixisme, sostinc que estem tornat cap als
nostres propis dimonis: ara per ara, sobre les bases del vell
antisemitisme exterminador que va conformar el nostre pensament
col·lectiu més profund, estem construint un nou, actiu i pervers
antisemitisme. «Un antisemitisme sense jueus», com diria Paul Lendvaï.
El fenomen s’està elaborant en paral·lel amb dos actituds
complementàries, las dos igualment suïcides, l’antiamericanisme, i la
indiferència davant de l’aparició i consolidació d’un nou
totalitarisme, l’integrisme islàmic. Tres són, doncs, les fletxes que
disparen cap a una direcció preocupant: la conformació d’un pensament
únic europeu, capaç de mobilitzar els carrers i les consciències
d’Europa, i que es fonamenta en pilars destructius. El més greu, des
del meu punt de vista i des de la meva pròpia militància progressista,
és que aquest pensament únic és d’esquerres. D’esquerres és el nou
antisemitisme europeu, disfressat d’antisionisme; d’esquerres és
l’anarabisme romàntic que porta la minimització del terrorisme; i
compartit amb una determinada dreta, d’esquerres és el ferotge
antiamericanisme que estem patint. Si estem d’acord que l’esquerra és
qui configura les idees amb prestigi de la nostra societat, i que són
els intel·lectuals d’esquerra els que són reconeguts com a defensors
del progrés, llavors estarem d’acord que tenim un greu problema. Parlem
d’això, del nou antisemitisme i de les dues potes peludes que
acompanyen el monstre. Els nous antisemites no es reconeixen com a
tals. L’antisemitisme és una expressió clàssica de l’extrema dreta, i,
per tant, l’esquerra l’avorreix i la nega. Els paraigües de
l’antisionisme, no obstant això, o directament de l’antiisraelisme, són
molt més còmodes de portar, paren bé la pluja de la crítica i permeten
una disfressa intel·lectual digerible. De Martin Luther King és aquesta
frase pronunciada el 1967, en la seva Carta a un amic antisionista:
«Els temps han convertit en impopular la manifestació oberta de l’odi
als
jueus.
Sent aquest el cas, l’antisemita busca noves
formes i fòrums en els quals poder instal·lar el seu verí. Ara l’amaga
rere una nova màscara. Ara no odia els jueus, només és antisionista!»
Trenta-sis anys després, la frase és més vigent que mai, de manera que
l’antisionisme i la demonització ferotge d’Israel s’han convertit en
una obligació moral del pensament d’esquerres. Com si en el catecisme
no escrit de l’esquerra existís un dogma indestructible: o ets
antisionista, o no ets d’esquerres. Jo mateixa, en el meu país, sóc
expulsada del paradís de l’esquerra, per part d’alguns gurús del dogma,
cada vegada que no practico el tir intel·lectual al jueu. Perdó, al
sionista. Perdó, a l’israelita. O no és tot el mateix en la gramàtica
antisemita? El resultat és el que estem veient. En la seva plasmació
més tangible, la dolorosa agressió que estan patint comunitats jueves a
diversos països. Des de vets personalitzats —podria explicar dures
situacions a Espanya— fins a la violència física, com la que van patir
els jueus pacifistes a la ja famosa manifestació de París. Però el més
profund del nou antisemitisme se situa al cor de la Terra Santa i té a
Israel com a objectiu de tir al plat. Israel és, ara per ara, una
autèntica obsessió de l’esquerra europea i l’exemple més rellevant dels
tics feixistes que l’esquerra pot presentar. Aquestes són les meves
acusacions: -manipulació informativa, -criminalització de la
legitimitat de l’estat d’Israel, -minimització de les víctimes jueves,
-banalització de la Shoá, -i indiferència —quan no aplaudiment— davant
dels estralls terroristes de l’integrisme. Primer. Acuso l’esquerra de
matar la informació a cops de propaganda. La manipulació informativa
del que ocorre a l’Orient Pròxim és tan burda i excessiva que passarà
als anals del periodisme com a exemple d’intoxicació de masses. Quants
principis del periodisme es trenquen en la informació que la majoria de
«mitjans» europeus estan donant? -no control de les fonts,
-tergiversació i manipulació de dades, -burla al principi
d’objectivitat, -indiferència davant del que hauria de ser l’anhel de
tot informador: la veritat. Ja sé que diran que l’objectivitat no
existeix, i menys en el periodisme. Però, entre l’objectivitat pura i
la subjectivitat militant, hi ha un llarg camí que el periodisme seriós
podria recórrer. I que, respecte a l’Orient Pròxim, no recorre. La
gramàtica d’aquest nou periodisme conforma el dia a dia de la premsa
influent de l’Europa Occidental, i és tan poderosa que no se’n salva ni
la molt mitificada BBC. Una gramàtica amb regles precises: -no
existeixen terroristes, sinó milicians; -mai existeixen víctimes
jueves; -tota acció palestina és bona per naturalesa i, per suposat,
defensiva; -no existeixen els botxins palestins; -no existeix la
ingerència internacional; -no existeix la corrupció d’Arafat; -per no
existir, no existeix ni el seu passat violent; -i, evidentment, no
existeix la democràcia israelita. L’atemptat diari que la informació
pateix a mans de la propaganda, amb total impunitat, ni és casual, ni
és espontani. Acuso, doncs, a part de la premsa europea de manipular,
mentir i canviar les pautes de la informació a l'Orient Pròxim. La seva
neutralitat és, sens dubte, una neutralitat propalestina. Segon. Acuso
l’esquerra de banalitzar la Shoá, tema aquest que no és, en absolut,
menor. Quedarà escrit, en els murals de la vergonya europea, l’actitud
de nombrosos col·lectius activistes, perfectament visualizatbles en les
manifestacions pacifistes d'aquests dies, i de molts intel·lectuals
d’esquerres, que han utilitzat la tragèdia de l’Holocaust com a arma
llancívola contra Israel. El punt culminant d’aquest menyspreu
profundament cruel —llançar contra les víctimes de la Shoá el seu propi
martiri, és una forma de tornar a matar-les— han estat les declaracions
de Saramago a Jenín.

Pel que fa al cas, dic el següent:
Saramago ha estat l’exemple més rellevant d’una informació
inapel·lable, /un pot escriure com els àngels i pensar com els dimonis.
/El 1884 Auguste Bebel ja va dir d’això: «el socialisme dels imbecils».
Però no és només una imbecil·litat. L’atzar, tan estranyament poètic de
vegades, fa que estigui escrivint aquest paràgraf just ara, quan encara
estic sota l’impacte del Museu de l’Holocaust de Washington, que acabo
de visitar. Como diu aquest gran constructor de la memòria que és
Claude Anzmann, la Shoá és «la mort de l’ànima humana». Davant del seu
record, cap ciutadà del món pot ser indiferent. Però sobretot, cap
europeu pot ser-hi aliè. Europa va crear aquest pensament únic
totalitari del cristianisme que va convertir tot un poble en deïcida.
(Per cert, després d’escoltar las bajanades de Mel Gibson, suposo que
no aniran a veure’l més al cinema.) Europa va ser la Inquisició
espanyola, va ser Lutero assegurant que els jueus eren «una plaga al
cor de la terra». Europa va ser la demonització, la persecució, la
culpabilització i la mort del millor del seu propi cos, la seva ànima
jueva. Europa va ser el Vaticà i les seves col·laboracions amb els
nazis. Ausschwitz no és una contingència tràgica de la història. Una
espècie de pervers error. Ausschwitz és l'estació final d’un llarg
procés de destrucció. Per això no és exagerat assegurar que, sent
Europa tan profundament jueva, amb la Shoá es va destruir a ella
mateixa. El que queda avui d’Europa són les restes del naufragi. Un
continent que, segrestat pels seus propis dimonis, va perdre la
dignitat. Per això banalitzar la Shoá és tan brutal i pervers. Fer-ho,
a més, des de l’esquerra, la que hauria de ser la vigia més rotunda de
la justícia i la llibertat, és un acte de traïció. De traïció a la
memòria tràgica d’Europa. És el símptoma d’un nou antisemitisme? Sense
cap mena de dubte: minimitzant l’Holocaust, es redueix la dimensió de
la tragèdia, es relativitza la culpa europea i el jueu torna a ser
sospitós, poderós i perillós. Ja no existeix la víctima jueva, existeix
el soldat israelita que mata nens a Betlem, metàfora moderna del jueu
medieval que bevia la sang de nens cristians. Aquesta relació entre el
jueu medieval malvat i el malvat soldat israelita resulta plaent per a
la culpa europea. L’esquerra estableix aquesta relació fins i tot
inconscientment, de manera que podem dir que l’ortodòxia cristiana i
l’esquerra ortodoxa també cohabiten feliçment al territori inhòspit de
l’antisemitisme. Acuso, doncs, l’esquerra de traïció a la memòria
tràgica d’Europa. Tercer. Acuso l’esquerra de minimitzar, justificar i
fins i tot elogiar un nou totalitarisme que amenaça seriosament la
llibertat: el nihilisme terrorista islàmic. Els exemples són
escandalosos: indiferència davant dels atemptats greus com la bomba
d’Amia a Argentina, o l’atemptat contra les Torres Bessones,
considerant, per part de l’esquerra, quasi com responsabilitat
americana a causa de la seva política exterior. Per suposat, amb culpa
jueva incorporada. L’exaltació del terrorisme palestí com a fórmula de
lluita legítima, fins al punt de considerar acceptable la inculpació, a
la societat palestina, i globalment, a moltes de les societats
islàmiques, d’una cultura fatalista de l’odi i la mort, cultura que és,
sens dubta, totalitària. El bon amic Marcos Aguinis anomena això «un
retrocés de l’esquerra cap a l’antimodernitat». Mentre que perdona les
bombes de Hamás o es manifesta pels carrers contra la intervenció
americana a l’Iraq, aquesta mateixa esquerra mai s’ha manifestat contra
l’integrisme que va matar més de 4.000 persones a Nova York, o contra
el que ja arriba un milió de morts en la seva guerra a Sudan. Tampoc he
vist mai una ONG que vulgui enviar escuts humans a les cafeteries de
Tel Aviv. Hi ha una solidaritat selectiva, derivada d’un maniqueisme
pervers que converteix els terroristes en víctimes, i les víctimes en
culpables. L’integrisme islàmic és l’hereu natural dels grans
totalitarismes de la humanitat, el nazisme i l’estalinisme. Com ells
és, fundacionalment, antisemita, i, com ells, presenta un cos doctrinal
basat en el terror, l’anul·lació de tot principi de llibertat i
l’expansionisme sagnant. També, com ells, actua davant de la
indiferència i/o la complicitat europees. Acuso, doncs, l’esquerra de
trair la democràcia perdonant el nihilisme terrorista. Res de nou, no
obstant això, sota el sol d’una esquerra que s’ha anat enamorant de
molts dels dictadors que ha donat la història, Stalin, Pol Pot, Fidel,
ara Arafat.
Tornar a dalt Ir abajo
Veure perfil de l'usuari http://www.thereligionofpeace.com/
Sayeret
מנהל


Nombre de missatges : 895
Localisation : Baix Empordà
Registration date : 22/01/2007

MissatgeAssumpte: Re: Els jueus i les mosques   Dc Gen 31, 2007 10:56 pm

Orfe d’èpiques pròpies, desconcertada amb la seva
maleta de somnis trencats, l’esquerra mira cap al món àrab buscant les
ressonàncies de Lawrence d’Aràbia. I s’enamora de les guerres totals,
dels cants tribals de la revolució, potser convençuts que entre el
«revolució o mort» del Che i el «visca la mort» de Hamás no hi ha molta
diferència. Busquen Lawrence d’Aràbia i, malauradament per a tots,
encara no han descobert que, amb qui s’han trobat, ha estat amb Bin
Laden. I amb Arafat, un altre vell autoritari, corrupte i sagnant.
Acuso, doncs, l’esquerra de no considerar les víctimes del terrorisme,
de no entendre l’amenaça que representa el nihilisme, de trair, amb la
seva ceguesa, la democràcia. L’acuso de plorar, només, amb l’ull
esquerre. Un ull esquerre que, ara per ara, és deliberadament
antisemita. Poso el bonic exemple del Fòrum de Porto Alegre o de
Durhan. Els residus de les revolucions frustrades del món van fer allí
el seu bufó aquelarre. L’objecte del desig? per suposat, els jueus. I
és que la culpa jueva sempre ven bé als mercats de la demagògia. Avui
és, doncs, Europa més antisemita que abans? Ho és a França? Avui Europa
i França estan reinventant l’antisemitisme. El reinventen alguns
populismes de dreta amb forta base catòlica, i el reinventa l’esquerra,
donant-li lluentor i prestigi al que abans era pura retòrica d’extrema
dreta. Aquest nou antisemitisme treballa adequadament l’oblit i
banalitza la Shoá sabent que l’oblit sempre és una opció. De fet,
oblidar-se és tenir bona memòria. Sens dubte, l’esquerra europea té una
molt bona mala memòria. I, amb l’oblit ben assentat a la ideologia,
oblida també les causes de la creació de l’estat d’Israel, converteix
la seva legitimitat en sospitosa i criminalitza el seus actes. Israel
és, potser, un dels estats la creació del qual té més base moral de cap
dels estats que existeixen. No obstant això, és l’únic estat del món
que cada dia ha de demanar perdó per existir. Sense cap dubte, doncs,
acuso l’esquerra de qüestionar la legitimitat de l’estat d’Israel. Per
això els seus actes són considerats, per naturalesa, culpables. No té a
veure, amb això, l’actitud cega del Parlament Europeu, indiferent a
l’ús que l’ANP fa dels diners públics europeus? Com és possible, em
pregunto en nom de la democràcia, que siguin diners europeus els que
financin les escoles de l’odi on els nens palestins són adoctrinats en
el fatalisme suïcida? Sent indiferents som, inequívocament,
responsables de segrestar la tolerància i la modernitat, i de permetre
que s’encadeni en una espiral d’odi, impotència i venjança, a
generacions senceres de palestins. Ho permetem, ho financem i fins i
tot ho justifiquem. La qual cosa ens retrotreu novament a la història.
Recorden Hermann Broch: la indiferència, aquesta forma de violència? I
això passa perquè l’odi als jueus no aixeca butllofes a la fina pell
europea. Fora odi als catòlics, als protestants, als homosexuals, als
ciutadans negres, però, als jueus? AQUEST ÉS EL NOU ANTISEMITISME: El
que no s’horroritza que el «Mein Kampf» de Hitler o els abominables
«Protocols dels savis de Sion» siguin best-seller al món àrab. El que
repeteix els vells tòpics demonitzadors dels jueus, especialment des de
plantejaments intel·lectuals. El que s’enamora de l’èpica totalitària
del terrorisme palestí i, portat d’un antiamericanisme patològic,
s’inhibeix davant del perill de l’integrisme islàmic. El que ha trobat,
en l’excusa d’Israel, un nou paraigües en el qual canalitzar un vell
dimoni. Acabo, doncs, amb aquesta convicció. El trencaclosques de
l’antisemitisme s’està armant de nou. Aquestes són les peces:

Primera
peça: el subconscient europeu, resistent a les lliçons de la història i
immune a les vacunes que intenten matar definitivament el virus
antisemita. Europa s’ha lliurat de la seva pell jueva, però no ho ha
fet del seu vell odi.

Segona peça: un neocatolicisme populista, més o menys extrem, que també s’assenta en una base judeofoba.

Tercera
peça: un pensament d’esquerres que, sense haver fet les paus amb el seu
passat totalitari, s’enamora de noves èpiques també totalitàries.
Assenta, així, les bases de l’antisemitisme més perillós, perquè
l’esquerra li dóna prestigi, li dóna cobertura intel·lectual i l’arma
ideològicament.

Quarta peça: l’antiamericanisme europeu,
derivat del doble complex que arrossega Europa. Un gran complex de
superioritat, no en va és la cuna de la modernitat; i un enorme complex
d’inferioritat, ja que és incapaç de resoldre ni una sola de les seves
pròpies tragèdies. Per suposat, l’antiamericanisme és, per definició,
antisionista.
Cinquena peça: l’integrisme islàmic, ideologia
totalitària i nihilista, clarament enemiga de la modernitat, i la base
fundacional del qual és l’antisemitisme. Val a dir que el fet que 1.200
milions de musulmans visquin en tiranies teocràtiques, no facilita gens
la lluita contra la judeofòbia. Territori comú, doncs, de més d’un
dogmatisme maniqueu, la judeofòbia actual troba nous camuflatges, creix
i s’assenta. Avui, aquí, davant de la UNESCO, emparada per aquest
exemple d’heroïcitat, tenacitat i dignitat que és el Centre Simon
Wiesenthal, acuso l’esquerra europea, la meva esquerra, de ser la
cobertura intel·lectual del nou antisemitisme que existeix a Europa.
UNA ESQUERRA QUE ES TRAEIX ELLA MATEIXA, TRAINT LA DEMOCRÀCIA. Novament
a Europa ser jueu comença a ser difícil. I això que l’Europa més
europea que ha existit mai ha estat l’Europa jueva. La nostra tendència
al suïcidi és, malauradament, patològica. Ho denuncio perquè sóc
europea. I, com a tal, em sento jueva davant de l’antisemitisme, única
posició moral que redimeix un europeu del seu passat de vergonya.
Gràcies per invitar-me.
Shalom. [/size]





Pilar Rahola : Conf. Unesco sobre la Tolerancia. Paris
Tornar a dalt Ir abajo
Veure perfil de l'usuari http://www.thereligionofpeace.com/
 
Els jueus i les mosques
Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt 
Pàgina 1 de 1

Permisos d'aquest fòrum:No pots respondre a temes en aquest fòrum
Catalunya Israel :: Catalunya Israel :: Micel·lània-
Canviar a: